Una
volta i eran
marít i muljé, i tanivan tres
filjas totas beljas
miñonas. Lu para era malcant, ma avia
fet bancaruta i sa la
campava proba assai. La patita anava a culji
frols i feva
buchetućus i lus vaneva. Un dia
achesta miñona anant a
culji frols, avansant, avansant, sa li es
fet nit. Alura elja veu
achéš gran parau ; s’ es acustara i
veu che lu pultó era
ubelt i a dit : “ Ma rafuǵiré an
anchí fins a fe dia, ”
palché s’ era paldura. Dasprés
no antanent aschimuǵu, es
muntara adamún,i troba la
polta ubelta, i veu
achešabelja apusentu antapasara i
ben
miljó amubiljara ; entra
a un’altra i
veu una belja apusentu ben
muntara amà un belj ljit i aši a
trubàt doźa apusentus
ben muntaras.
Peró elja era cuntenta de trubà un
bon ljit de sa
rapusà, ma taniva
apatitu, ch’ era tot lu dia sensa manǵà.
Finalment entra a un’
apusentu
i veu acheša meźa ben aparaljara ; a mić de la
meźa una supera de
prata, lus prats de prata, tassas i pusadas
també de prata. Era
propriu
una meźa prinçipesca. Elja dastapa la
supera i troba acheša
belja
minestra ; dasprés i avia un puljastra i
prats an doç.
Elja a manǵat
che sa n’ es cunsurara, i a bagút bon vi
sensa veura mai ǵent,
sempra
plurant la famiria, che s’ era paldura.
Dasprés astraca, tot lu
dia
caminant, s’ es culgara. L’ andamà sa n’
es alsara i a
trubàt la vasía
amà l’ algua per sa rantà, la
curaçió
pronta i un pané amà tant trabals
an racàm de or i de prata
ancumançats. A vist una
finestra , l’ obri
palché no sabiva aón tucava, i veu
achéš belj
ǵaldí : “ Ahi ! chi
beljas frols ! ” elja alura a dit : “ Si
pughessi dabašà a na
culji ! ”
Ma com a dit achéš ǵaldí es d’
achéš parau, es
manasté de çalcà la
polta. Finalment dasprés che a ǵirat
totas las pusentus a
trubàt la
polta. Alura es dabašara al ǵaldí i s’ a
fet un gran
buchét. Mentras
sa n’ astava fent lu buchét, veu
achéš gran mostru an
terra tot
ancaranàt [incatenato], ch’ elja n’ a
pres un gran assustu. Elj
li a
dit : “ No t’assustis, no ta mancarà
arrés. ” I alura
elja li a dit : “
Ió ma’n vulj anà on la famiria
mia. ” Elj li a dit: “ On
la famiria
tua, ió no ta puc pultà ;
ió ta donc achéš
diamant, che tu am’ašó
veuràs tot aljó che fan an casa de
la famiria tua. ”
Eljia a pres lu
diamant i a vist lu para i la mara i las
ǵalmanas plurant la
mancançia
d’ elja.
Elja cara dia
trubava lu
ljit fet, lu pransu praparàt ; la nit
la çena
també aparaljara ; i al maití la
curaçió
praparara ; a elja no li
mancava arrés , che astava com una
prinçipesa.
Maití i talda mirava a
lu che feva la famiria, i s’ an dabašava al
ǵaldí a raunà
amà ’l
mostru, che sa dieva Belindu. Un dia sa n’
ašeca, va a la finestra
amà
lu diamant per mirà la famiria, i veu an
casa de l’ acheša
muntà i
dabaša lu dutó, las ǵalmanas plurant :
pren elja, dabaša al
ǵaldí i diu
a Belindu che an casa del para i avia ǵent
mararta, che las ǵalmanas
eran plurant i che lu dutó muntava.
Alura elja li diu
: “ Déšama anà.
” Ma elj li a raspost : “ Si tu vas, no i vens
mes. ” Dasprés de
tanta
ampregus d’ elja, alura alj li ha dit : “
Ió ta dungaré
un cavaljuću
che ta pultarà fins an casa tua ;
peró passàt lus
tres dias, tens de
vaní. ” Elja sa praparava per anà
an casa del para, i elj
li a dunàt
una scatura de cunfitura i li diu : “ Mira,
acheša scatura de
cunfitura, es per dunà a manǵà al
cavaljuću, che ta polta
an achešus
tres dias che ses an casa de tun para ; no ta n’
ulviris de li
dunà a
manǵà. ” A elja li ha dat una bossa de
munera per da a la
famiria.
Cuant es dabašara a dabaš, troba lu
cavàlj pront dret
a sa
seura, che
l’ a pultara an casa del para. Achéš era
a ljit muribundu, ma
tota la
famiria apena l’ a vista, li s’ es ǵitara
adamún de l’alagria. “
Ai !
ǵalmana mia ! Maria mia ! filja mia ! ” Tots,
finsa lu para sa l’ a
abraçara. Alura lu para li a dit : “
Filja mia, mancu mal che
primé de
murí e tangút acheša
cuntenteça de ta veura,
palché t’ avia pluràt per
molta. ” Alura elja li s’ a racuntàt tot
lu fet com era
suççait.
Dasprés che li a dit tot, es dabašara
dabàš per
pusà la cunfitura al
cavàlj. L’ andamà lu para
dasprés de tanta
cuntenteça diu a la flja : “
Vina, filja mia, doma l’ ultim abraç ch’
io so anant a l’ altru
mon. ”
I es molt an braçus de la filja. L’
andamà li fet un belj
anterru, li
n’ a dašàt la bossa de la munera, i a dit
: “ Mama mia,
ió manasté che
ma’ n vaǵi, che mes de tres dias no puc
astà. ” La mara : “
Filja mia,
éstata ! ” Las ǵalmanas plurant, ma no es
astàt ramej de
pughe’la fe’la
astà. Dona a manǵà la cunfitura al
cavàlj, i sa’n
tolna a paltí al
parau de Belindu lu mostru.
Era de nit ; a trubàt la çena
aparaljara, lu
ljit fet. L’
andamà es
muntàt Belindu lu mostru, i elja li a dit
: “ A veus, Belindu, a
lus
tres dias t’ e dit che vaniva, i so vangura. ” I
Belindu li a dit : “
Acheša volta as fet de bona miñona. ” A
elja no li mancava
arrés ; feva
una vira com una raina, ma era anfarara de
astà sempre sora.
Aší sa n’
es passàt mić añ, che elja feva
achesta vira de
astà cara dia mirant an
casa de la mara. Un dia veu las ǵalmanas plurant
i lu dutó
muntant.
Elja sa posa a plurà i va on Belindu i li
diu : “ Déšama
anà, che lí es
le ǵent mararta ; ” i elj a dit : “ Si
vas, no i vens mes.
” “ G’a
veuràs che com so vangura l’ altra volta
a lus tres dias,
aší venc
acheša. ” Dasprés che l’a ampragàt
tant, li a dit che si.
Li a dat un’
altra scatura de cunfitura per dunà a
manǵà al cavaljuću
i li a dat un’
altra bossa de munera. Seu a cavàlj i va
on la mara, che troba
muribunda. Elja sa ǵita a lus braçus de
la mara, che li diu : “
Ma
resta poca momentus de vira, ma muir cuntenta,
che t’ e tulnàt a
veura.
” Dasprés de poc oras es molta la mara.
Elja amà las
ǵalmanas acumençan
a plurà : “ Ai ǵalmana mia ! no te
vajém mes ; ara no
taním mes ni para
ni mara. ” Las ǵalmanas alura li an dit : “ No
t’ an vaǵis mes, che si
no astém totas duas soras. ” Eran passats
lus tres dias i elja
no s’
era arracurdara de da a manǵà al
cavaljuću. A lus tres dias de
bajuneta
va a l’astalja i no troba mes lu cavaljuću, che
sa n’ era anàt
on
Belindu lu mostru. Alura elja a dit : “
G'almanas mias, dašauma
anà. ”
Sa dispiri i sa posa an camí a peu.
Caminant, caminant, li
fa nit ;
dasprés de tanta caminà a trubat
lu parau de Belindu ;
peró lu pultó
era tancàt. Cumença alura a
picà achirrant :
Belindu meu, óbrima! ”
finsa che lu pultó s’ es ubelt. Es
muntara adamún i no a
trubàt ni la
çena ni lu ljit aparaljàt. Alura
elja sa posa a
plurà dient: “ Belindu
meu, iši ! ” Dasprés de tanta
achirrà elja a dit : “
Basta che išis,
Belindu meu, ió t’aspós ! ” Alura
antén tot
achešas ramols de carenas,
i era elj c’ antrava a l’ apusentu d’ elja, i li
a dit : “ Ara ǵa es
acabara la mia penitença, ió so un
filj de rej, i acheša
casa es una
colt ancantara, che finsamenta che una
miñona no m’ aghessi dit
che m’
aspuźava, lu meu ancantésimu no s’
acabava. Ara tu ma tens de
treura
acheša pelj che ió polt, la tens de
pultà al ǵaldí
aljun il la bružas
che ió no antenghi l’ urò. ”
Dasprés che
elja ni li a tret acheša
pelj, sa n’ es antràt drins de una
funtana de algua i es išit un
belj
ǵova com una ǵoja. Maria dasprés che a
bružat la pelj, va ont es
Belindu lu mostru, i veu achéš belj ǵova
che li diu : “ Tu ses
ma
muljé. ” Alura achélj parau es
vangura una colt
amà lus paǵas, las
gualdias, i las damas de colt beljas com lu sol.
Elja legu l’ an
vistira de veljút com una raina, i lu
capaljà de la colt
matés lus a
aspuźats. Dasprés passats lus tres dias
de las muvialjas, son
anats an
carrossa a sa’n prenda las ǵalmanas, che sa las
a pultaras a la colt
amà elja. Las duas ǵalmanas sa son
casaras una amà un
conta, l’ altra
amà un malchés, i son astaras
sempra ansiema alegras i
cuntentas.
|
C’erano
una volta marito e moglie, e avevano tre figlie
tutte fanciulle belle.
Il padre era un mercante, ma aveva fatto bancarotta
e non se la passava
proprio bene. La più piccola andava a
cogliere fiori, faceva dei
bouquet e li vendeva. Un giorno questa fanciulla
andando a cogliere
fiori, camminando e allontanandosi sempre più
fu sorpresa dalla
notte. Allora vide un gran palazzo, si
avvicinò e siccome il
portone era aperto, disse fra sé e sé:
“Mi
rifugerò qui finché non farà
giorno,”
perché si era perduta. Siccome non c’era
nessuno, salì di
sopra e trovò la porta aperta, e vide che c’era una
stanza bella e ben arredata; entrò da
un’altra
porta e ne vide un’altra arredata molto molto
meglio; entrò in
un’altra
e vide una bella stanza ben arredata con un bel
letto e poi
trovò
dodici
stanze ben arredate. Fu contenta di aver trovato
un bel letto dove
avrebbe potuto riposare, ma aveva fame,
perché quel giorno non
aveva
mangiato nulla. Infine entrò in una stanza
nella quale vide una
mensa
ben apparecchiata ; in mezzo alla tavola una
zuppiera d’argento, i
piatti d’argento, tazze e le posate anch’esse
d’argento. Era proprio
una mensa principesca. Tolse il coperchio
della zuppiera e
trovò una
bella minestra, poi c’era un pollastro e piatti di
an doç.
Mangiò tanto
da saziarsi, e bevve buon vino senza vedere mai
nessuno, sempre
piangendo per la lontanza dalla sua famiglia,
ché si era
perduta. Poi,
siccome era stanca, avendo camminato tutto il
giorno, andò a
letto.
L’indomani si alzò e trovò la
bacinella con l’acqua per
lavarsi, la
colazione pronta e un paniere con tanti lavori di
ricamo appena
cominciati d’oro e d’argento. Vide una finestra, e
l’aprì,
perché non
sapeva dove s’affacciava, e vide un bellissimo
giardino: “Oh! che bei
fiori!” disse lei allora: “Se potessi andare
giù a coglierli!”
Siccome
questo era il giardino del palazzo, si mise a
cercare la porta.
Finalmente, dopo aver girato tutte le stanze
trovò la porta.
Allora
scese nel giardino e si mise a fare un gran
bouquet. Mentre stava
facendo il bouquet, vide un grande mostro
incatenato a terra, che le
fece prendere un bello spavento. Lui le disse:
– Non ti
spaventare,
che non ti mancherà nulla.
Allora lei
gli disse:
– Vorrei
ritornare
dalla mia famiglia.
Lui le
rispose:
– Dalla tua
famiglia
non ti posso portare, però ti regalo questo
diamante, e tu con questo vedrai tutto quel che
fanno a casa dalla tua
famiglia.
Lei prese
il diamante
e vide il padre, la madre e le sorelle che
piangevano per la sua mancanza.
Ogni giorno
lei
trovava il letto rifatto, il pranzo pronto; e a
notte
era pronta anche la cena; non le mancava nulla,
viveva proprio come una
principessa. Mattina e sera guardava cosa faceva
la sua famiglia, e
scendeva in giardino a parlare con il mostro, che
si chiamava Belindu.
Un giorno si alzò, andò alla
finestra col diamante per
guardare la sua
famiglia, e vide che in casa sua avevano
messo i segni del lutto
[i
dabaša lu dutó], e le sorelle che stavano
piangendo: scese in
giardino
e disse a Belindu che a casa di suo padre c’era
qualcuno malato, che le
sorelle piangevano e che c'erano i segni del lutto
[lu
dutó muntava.]
E poi gli disse:
– Lasciami
andare.
Ma lui le
rispose:
– Se tu
vai, non
tornerai.
Ma dopo
tante
preghiere di lei, lui le disse:
– Ti
darò un
cavallino che ti porterà a casa tua;
però dopo tre giorni devi ritornare.
Lei si
preparava per
andare alla casa di suo padre, e lui le diede una
scatola di confetti e le disse:
– Guarda,
questa
scatola di confetti è per nutrire il
cavallino,
che
per questi tre giorni ti porta alla casa di tuo
padre, non dimenticare
di dargli da mangiare.
Poi le
diede una borsa
d’oro per la sua famiglia.
Quando lei
scese
trovò il cavallo pronto a portarla a casa
sua.
Il
padre era a letto moribondo, ma tutta la sua
famiglia le corse
incontro, e le buttarono le braccia al collo con
gioia:
– Oh!
sorella mia!
Maria mia ! figlia mia !
Tots, finsa
il padre e
l’abbracciò. Allora il padre le disse:
– Figlia
mia, meno
male che prima di morire ho avuto questa
contentezza
di rivederti, perché ormai ti piangevo per
morta.
Allora lei
gli
raccontò tutto quello che le era successo.
Quando
gli
ebbe raccontato tutto, scese giù per dare i
confetti al cavallo.
L’indomani il padre dopo tanta contentezza disse
alla figlia:
– Vieni,
figlia mia,
dammi l’ultimo abbraccio, ché io sto
andando all’altro mondo.
E
morì fra le
braccia della figlia. L’indomani lei ordinò
una bella tomba, diede alla sua famiglia la borsa
d’oro, e disse:
– Madre
mia, io devo
darmi da fare per andarmene, perché non
posso restare più di tre giorni.
La madre:
– Figlia
mia, resta!
Le sorelle
piangevano,
ma non c’era modo di farla restare. Diede i
confetti da mangiare al cavallo, e se ne
tornò a bussare al
portone del
[a paltí] palazzo del mostro Belindu. Era
di notte: trovò
la cena
preparata e il letto fatto. L’indomani salì
il mostro Belindu, e
lei
gli disse: – Hai visto, Belindu, ti avevo detto
che tornavo dopo il
terzo giorno, e sono tornata.
Belindu le
disse:
– Questa
volta
fanciulla sei stata buona.
Non le
mancava nulla,
la sua vita era quella di una regina, ma era
anfarara perché era sempre sola. Era oramai
trascorso un anno da
quando
faceva questa vita e passava tutti i giorni a
guardare la casa della
madre. Un giorno vide le sorelle piangenti e i
segni del lutto [i lu
dutó muntant]. Si mise a piangere, e
andò da Belindu:
– Lasciami
andare, –
gli disse, – qualcuno della mia famiglia è
malato.
Lui le
rispose:
– Se tu
vai, non
tornerai.
– Vedrai
che come
l’altra volta dopo il terzo giorno sono tornata,
così anche questa volta tornerò.
Dopo tante
preghiere,
lui le disse di sì. Le diede una ltra
scatola di
confetti per dare da mangiare al cavallino e le
diede un’altra borsa
d’oro. Montò a cavallo e andò dalla
madre, e la
trovò in punto di
morte. Si gettò fra le braccia della madre,
che le disse:
– Mi
resta poco
da vivere, ma muoio contenta, perché ti ho
rivisto.
Dopo poche
ore la
madre morì. Lei era con le sue sorelle che
cominciarono a piangere:
– O sorella
mia! non
te ne andare, ora non abbiamo più né
padre né madre.
Le dissero
le sorelle:
– Non puoi
lasciarci,
perché noi, le tue sorelle, saremmo sole.
I tre
giorni erano
passati e lei non si era ricordata di dare da
mangiare al cavallino. Dopo averlo lasciato senza
mangiare per tre
giorni andò nella stalla ma non
trovò più il
cavallino, che se ne era
andato dal mostro Belindu. Allora lei disse:
– Sorelle
mie,
lasciatemi andare.
Disperata
si mise in
cammino a piedi. Cammina, cammina, si fece notte;
dopo aver tanto camminato trovò il palazzo
di Belindu;
però il portone
era chiuso Allora cominciò a bussare,
gridando:
– Belindu
mio, aprimi!
E alla fine
il portone
si è aperto. Salì di sopra e non
trovò né la
cena né il letto pronto. Allora si mise a
piangere e a chiamare,
dicendo:
– Belindu
mio, vieni
fuori!
Dopo aver
tanto pianto e chiamato, gridò:
– Basta che
tu venga
fuori, Belindu mio, e io ti sposo!
Allora si
sentì
un gran rumore di catene: era lui che stava
salendo. Quando fu davanti a lei, disse:
– Ora
è finita
la mia pena. Io sono un figlio di re e questa
dimora è
una corte incantata: finché una fanciulla
non avesse detto che
voleva
sposarmi il mio incantesimo non sarebbe finito.
Ora tu devi togliermi
questa pelle che mi copre, la devi portare in
giardino e bruciarla,
ché
io non posso farlo.
Quando lei
gli ebbe
tolto la pelle di dosso, lui s’immerse in una
fontana d’acqua e ne uscì un giovane bello
come un gioiello.
Quando
Maria ebbe bruciato la pelle, andò dal
mostro Belindu e vide
questo
bellissimo giovane, che le disse:
– Tu sei la
mia sposa.
Allora quel
palazzo si
trasformò in una corte con i paggi, le
guardie,
e le dame di corte belle come il sole. Allora la
vestirono di velluto
come una regina, e il ciambellano di corte
celebrò i solenni
festeggiamenti delle nozze. Passati i tre giorni
di festeggiamenti,
andarono in carrozza a prendere le sorelle, che
vennero a corte con
lei. Le due sorelle si sposarono una con un conte,
l’altra con un
marchese, e restarono sempre insieme felici e
contente.
|