home page
geometrie di favola favole dialettali favole antiche
favole greche favole a scuola bibliografia pubblicazioni eventi cv
e-mail




RIFERIMENTI
RIFERIMENTI
FAIRITALY
FIABE DIALETTALI E ALLOGLOTTE
SCELTA, RINARRAZIONE E NOTE DI ADALINDA GASPARINI


SEC. XIX
LOMBARDO



PSICOMAPPA
 PSICOMAPPA



EL TREDESÌN


Ona volta gh’era on pover–òmm. El gh’aveva trèdes fiœu, e el saveva minga come fa per dagh de mangià. On dì, el ghe dis a sti fiœu : – « Andèm in campagna, in d’on quaj sit, a vedè, se podem trovà quajghedun de podè damm on poo de pàn, on quajcoss de podè mangià. » – Reussissen a vess in d’ona campagna : là, gh’ è on sit cont ona córt, e van denter. Gh’ e là ona donna ; e el Tredesìn el ghe dis, se la gh’ aveva de dagh quajcoss, ch’ el gh’ aveva tredes fiœu. E lee la ghe dis : – « Pover–òmm, adess, me rincress, poss dav nient, perchè bisogna, che ve sconda ; perché, se ven a cà el me marì, che l’ è el mago, l’ è bon de mèttes adrée a mangià i voster fiœu. Donca, prima besogna, che ve metta in cantinna ; e che daga de mangià a lu. E pœu dopo gh’ el diròo, che ve faròo vegnì de sora e ghe daroo de mangià anca ai voster fiœu. » – Difatti, el mago, el ven a cà. El ven a cà e el dis : – « Truss trusc, odor de cristianusc. » – « Tœu el mangià, perchè chi gh’ è nissun de mangià. » – Quand l’ ha avùu ben mangiàa, lèe la ghe dis allora : – « Sì caro ti ; hoo scondùu in cantinna on pover–òmm con trèdes fiœu. Te vedet, di fiœu ghe n’ emm anca nun. Sicchè, te vedet, donca, besogna dagh de mangià a quij pover fiœu lì. » – S’ ciao, je fa vegnì de sora, e ghe dan da mangià a sti fiœu. E lu, el dis : – « Ben, adess, metti a dormì tucc. E mettegh in còo, ai noster de nun, la barretta bianca ; e ai só de lu, ona scuffia rossa. » – E s’ ciao, vann à dormì. Lu, el Tredesein, el lassa indormentà tutti i fiœu ; e pœu adasi adasi el va, el ghe tira via la scuffia di so fiœu e ghe l’ ha missa in testa a i fiœu del mago ; e quella, che gh’ aveva i fiœu del mago, ghe l’ ha missa in testa a i so de lu.


E lu, el mago, la mattinna el se desseda, el leva sû, el va, el ciappa tutt quij
della scuffia rossa  e je mazza tucc e pœu via al va. E allora el Tredesìn, che stava lì a guardà, che lu, el se l’ è immaginàa, che ghe stava denter quajcoss, che lu (el mago) el voreva fa quel tradiment, el ciappa i sò fiœu, je fa vestì e pœu via el scappa. La mièe del mago, la va per fa levà su i so fiœu, la je trœuva, ch’ eren tutti mazzàa.
Ven a cà el mago ; la ghe dis : – « Cosse t’ hé fàa, ti? t’ hé mazzàa tutti i noster fiœu. » – Allora el mago el dis : – « Ah quel baloss de quel Tredesìn ! l’ ha capíi, che mi voreva mazzàgh i fiœu ! e lu, l’ ha scambiàa i scuffi e mi ho mazzàa i mè. » – S’ ciao, el Tredesìn, el va, el saveva minga come podè fa per viv con tutti sti fiœu. Ven, che on servitor del Re l’ ha sentùu sta robba, che era success de sto Tredesìn ; e lu ghe le conta al Re, per vedè s’ el podeva dagh quaijcossa a sto pover–òmm, ch’ el podeva minga mantegnì i sò fiœu. E lu, el Re, el dìs : – « Sent, digh inscì : se l’ è bon de andà là del mago a robà quel pappagall, ch’ el gh’ ha lu, che mi ghe darò ona gran sòmma. » – E lu, el Tredesìn, el dis : – « Ma com’ hoo de falla mì? Basta, provaròo d’ andà là, quand el gh’ è minga in càsa lu, che forsi con soa mièe poderoo robaghel. » – Difatti, el va ; la gh’ era, lee. L’ eva lì cont in man el pappagal per portaghel via, quand càpita el mago. El mago, el ghe dis : – « Ah, te set chì adess? Te ne m’ hé faa già vœunna ; adess te see chì per famm quella di dò. » – El l’ ha ligàa, e pœu el dis a la soa mièe : – « Guarda chì, adess andaròo a tœu l’ acqua rasa, che vœuj dagh el fœugh. Ti intrettant ciappa sto bel legn chì, e la folc ; e s’ cèppa sto legn. Che inscì, quand vegni a cà. metti su quij legn lì e l’ acqua rasa e el brusi. » – Lee, sta povera donna, la ghe dava per s’ ceppà sto egn, ma la stentava a s’ cepall, perchè l’ era tant dur. El Tredesìn, allora, el ghe dis : – « Povera donna, deslighem on moment e tel s’ ceppi mì ; e s’ ciao ! dopo, te tornet a ligamm, e inscì el tò marì el ven a ca e el trœuva bell’ e s’ ceppàa la legna. » – Lee, le disliga ; e lu, appena desligàa, corr, va a tœu el pappagall e via el scappa. Ven a casa el mago per dagh el fœugh, el trœuva, che gh’ è pu nè el Tredesìn, nè pappagall. Allora, el se mett a batt la mièe, perché l’ ha desligàa e l’ ha lassàa andà via ; e el fa ona baruffa del diavol. Intrattant, lu, el Tredesìn, el va a portagh el sò pappagall al Re. El Re, el ghe dà on gran bell regal, che l’ era content comè. El dis : – « Adess, te devet famen on alter. Mi desideri, che te vaghet là a robagh quella coverta, che lu el gh’ ha in sul lett, che l’ è tutta pienna de campanitt. » – « Cara lu, com’ hoo de fà mì, a andà a tœu ona coverta, tutta pienna de campanitt ? » – « E pur, te devet fa el possibel de andalla a tœu. » – Tredesìn, el va. El va là intrettant, che soa mièe (del Mago) l’ era de bass a fa i sò robb ; e lu, el va de sora adasi adasi cont del bombas ; e l’ è stàa là a imbottì tutt sti campanitt per non fà, che sonassen ; e pœu el s’ è scondùu. A la sira, el mago, el va in lett ; lu, el Tredesìn, el le lassa indormentà ben ben ; e pœu el comincia a poch a poch a tirà in giò, a tirà in giò. Lu, el mago, el se desseda ; el dis : – « Cosso l’ è inscì, che sent la coverta a tirà giò ? » – E lu, el Tredesìn, el fa : – « Gnau, gnau ! » – el fa mostra de vess on gatt. El le lassa indormentà ben ben e pœu a poch a poch l’ è reussì a tiraghela giò. E pœu via l’ è andàa con la soa coverta. El mago, la mattinna, el cerca la coverta e la trœuva no, el la trœuva in nissun sit : – « Ah, quel balòss de quel Tredesìn, ch’ el m’ ha fàa quella di trè. S’ el me po reussì a vegnì in man... domà, che poda reussì a aveghel in di man, mi già el mazzi, perchè el me n’ ha faa tropp. » – Lu, el Tredesìn, el va dal Re. El Re, el ghe dis : – « Bravo, ma te see propi bravo, te ghe see reussì. Adess te do ona gran somma, che pœu ti staree ben. Adess te devet famen on’ altra : allora te set on sciòr. T’ hê de femen on’ altra, e allore te devantet on sciòr. Te devet fà in manera, de consegnamm a mi el mago. » – « Com’ hoo mai de fà ? Ch’ el mago adess, s’ el me ciappa, el me mazza ! Basta, faroo de tutt, per fagh anca questa. » – El pensa, el se vestiss tutt divers de quell del sò sòlit, el mett ona barba finta e pœu el va là. El ghe dis a soa mièe : – « Voj ! gh’ è minga in cà el voster marì ? » – « Sì, ch’ el gh’ è ; adess vòo a ciamall subet. » – E el Tredesìn, el ghe dis : – « Mi sont vegnùu chì de lù, perchè gh’ hoo bisogn on piasè. L’ ha de savé, che mi hoo mazzàa vun, che ghe disen el Tredesìn, e hoo de fagh la cassa e gh’ hòo minga de ass de faghela. Sont vegnùu de lu a vedè, s’ el vœur minga damm di ass. » – El mago, el dis : – « Bravo, t’ hè fàa ben de mazzall : te doo subet i ass. Ven chì, ven chì ! Te juttaròo anca mi a falla, la cassa, per mett denter quel birbòn. Va là !... » – El ghe da di ass ; e lu, el s’ è miss adree, el Tredesìn, a fa la cassa. E lu, el mago, l’ è semper stàa lí a guardargh adoss. L’ ha preparada in manera de vess pront a podella sarà. Quand l’ ha finida : – « Adess mo sont infesciàa, perchè sòo minga la grandezza, per vedè se l’ andarà ben. Me par, ch’ el sia grand compagn de lu, el Tredesìn. Ch’ el prœuva on poo a andà denter lu, che inscì vedaroo, perché l’ è grand come lu. Se la ghe va be a lu, l’ andarà ben anca al Tredesìn. » – « Ben, spetta, adess vòo denter subet. Guarda, guarda, se la va ben. » – Quand l’ è stàa denter, el Tredesìn, el mett su el coverc, e tich tach in d’ on moment l’ è stàa piccada giò la cassa. Però, el gh’ aveva faa di bus in de la cassa per podè fiadà, perchè lu l’ aveva de consegnall viv al Re. El gh’ aveva visin di sò amis, per jutall a portà sta cassa. Lór hin stàa là pront ; e hin andàa e l’ han portada là a la cort del Re. Ghe l’ han consegnada al Re : e el Re l’ è stàa tutt content a vedè, che l’ è reussìi a consegnagh el mago bell e viv. El gh’ ha daa ona gran somma, che l’ è stada assèe de fa el scior per tutt el temp de la soa vita.
      
TREDICINO

C’
era una volta un pover’uomo. Aveva tredici bambini, e non sapeva proprio come fare a dargli da mangiare. Un giorno disse ai suoi bambini:
– Andiamo in campagna, andiamo da qualche parte, a vedere se si può trovare qualcuno che mi possa dare un po’ di pane o qualche altra cosa da mangiare.
Capitarono in una campagna dove videro una casa con una corte, ed entrarono. C'era una donna, e Tredicino le chiese se aveva qualcosa da dargli, che lui aveva tredici bambini. E lei gli rispose:
– Pover’uomo, mi rincresce, ma ora non posso darvi nulla, perché vi devo nascondere, perché se torna a casa mio marito, che è il mago, potrebbe mettersi a mangiare i vostri bambini. E allora, prima bisogna che vi metta in cantina, e che gli dia da  mangiare.  Poi  dopo glielo dirò, e allora vi farò venire su e darò da mangiare anche ai vostri bambini.
E il mago tornò a casa come aveva detto la donna, tornò a casa e disse:
– Ucci ucci, sento odor di cristianucci.
– Siediti qui a mangiare, prendi questo, perché qui non c’è nessuno da mangiare!
Dopo che ebbe ben mangiato, lei gli disse:
– Eh, caro mio, ho proprio nascosto in cantina un pover’uomo con tredici bambini. Guarda che anche noi abbiamo dei bambini. E allora, vedi bene che si deve dar da mangiare anche quei poveri bambini.
E così, li fecero venire su, e a questi bambini gli diedero da mangiare. E lui disse:
– Bene, adesso mettili tutti a letto. E ai nostri mettigli in testa la berretta bianca e ai suoi una cuffia rossa.
E così andarono a letto. Lui, Tredicino, fece addormentare tutti i suoi bambini, e poi piano piano andò a levare la cuffia ai suoi bambini e la mise in capo ai bambini del mago; e quella che portavano i bambini del mago la mise in capo ai suoi. E così il mago la mattina si svegliò, si alzò, prese i bambini con la cuffia
rossa e li ammazzò tutti, e poi se ne andò.
E allora Tredicino, che era rimasto sveglio perché lui se l’era immaginato che ci fosse sotto qualcosa, e che il mago lo volesse tradire, prese i suoi bambini, li fece vestire e scapparono via di corsa. Quando la moglie del mago andò a svegliare i suoi bambini, li trovò che erano tutti morti. Tornò a casa il mago e lei gli disse:
– Ma che hai fatto tu? tu hai ammazzato tutti i nostri bambini!
 Allora il mago disse:
– Brutto birbante di un Tredesìn! aveva capito che volevo ammazzargli i bambini! lui ha scambiato le cuffie e io ho ammazzato i miei.
E intanto Tredicino camminava e camminava, senza sapere come fare a tirare avanti con tutti questi bambini. Capitò che un servitore del re sentì di questa cosa capitata al Tredesim, e la raccontò al re, per vedere se poteva dargli qualcosa a questo pover’uomo, che non sapeva come fare a mantenere i suoi bambini. E lui, il re gli disse:
– Senti cosa gli devi dire: se gli riesce di andare dal mago a rubargli quel suo pappagallo, io gli darò una bella somma.
Tredicino disse:
– Ma come posso farcela? Basta, proverò ad andarci quando lui non è in casa, che forse con sua moglie da sola riuscirò a rubarlo.
E così andò, e c'era la moglie, aveva in mano il pappagallo per portarglielo via, quando arrivò il mago. Il mago gli disse:
– Ah!  tu  sei  qui?  Me  ne  hai  già  fatta  una, e ora  sei tornato a farmi la seconda.
Lo legò, e poi disse alla moglie:
– Sta’ ben attenta, ora vado a prendere l’acqua ragia, perché gli voglio dar fuoco. Intanto tu prendi questo ceppo e l’ascia e spezzalo. Perché così quando torno a casa metto su quel ceppo e l’acqua ragia e lo brucio.
Lei, povera donna, dava colpi sul ceppo, ma non ce la faceva  a spezzarlo, perché era duro duro. Allora Tredicino le disse:
– Povera donna, slegami un momento che te lo spezzo io, e via! poi mi rileghi, così quando tuo marito torna trova la legna bell’e tagliata.
Lei lo slegò e appena fu sciolto lui andò a prendere il pappagallo e scappò. Tornò il mago e non trovò più né Tredicino né il pappagallo. Allora cominciò a picchiare  la moglie, perché l’aveva slegato e l’aveva fatto scappare, e fece una baruffa del diavolo. Intanto Tredicino andò a portare al re il pappagallo del mago. Il re tutto contento gli fece un bel regalo, e gli disse:
– Adesso mi devi fare un’altra cosa. Io desidero che tu vada a rubare la coperta che ha sul letto, quella coperta tutta piena di campanelli. 
– Caro il mio re, ma come posso fare per prendergli una coperta tutta piena di campanelli?
– Devi riuscire a prenderla in tutti i modi.
E Tredesìn partì. Arrivò mentre la moglie del mago era di sotto a fare le sue faccende, e lui andò di sopra con della bambagia e si mise a riempire tutti quei campanelli perché non suonassero, poi quando ebbe finito si nascose. La sera il mago andò a letto, e Tredicino aspettò che si fosse addormentato ben bene, poi cominciò a tirarla giù e piano piano la tirava giù. Si svegliò il mago e disse:
– Chi c’è qui, che mi sento tirare la coperta? 
E Tredicino:
– Gnau, gnau! – faceva finta di essere un gatto.
Lo fece riaddormentare ben bene, e poi un pezzetto per volta riuscì a tirargli giù la coperta, e via! se ne andò con la sua coperta. Il Mago la mattina si svegliò, cercò la coperta ma non la trovò, la cercò da tutte le parti. Cerca e ricerca, non ci fu modo di trovarla da nessuna parte:
– Ah, quel brutto birbante del Tredesìn, me l’ha fatta per la terza volta! Ma se mi capita fra le mani... se un domani riesco ad averlo fra le mani io lo ammazzo, perché me ne ha fatte troppe.
Intanto Tredicino andò dal re. Il re gli disse:
– Bravo! sei proprio bravo, ci sei riuscito! Voglio darti una grande somma, che puoi starci bene. Ma ora devi farmi un’altra cosa, e poi farò di te un gran signore. Devi farmene un’altra: e poi sarai proprio un signore. Tu devi trovare il modo di consegnarmi il mago.
– Come  posso  fare io? Se il mago ora mi acchiappa, mi ammazza! Basta, farò di tutto, per farle anche questa.
Ci pensò: si vestì in un modo tutto diverso dal solito, si mise una barba finta e poi andò. Disse alla moglie del Mago:
– Dite voi, vostro marito è in casa?
– Sì, che c’è: vado subito a chiamarlo.
E così Tredicino gli disse:
– Son venuto qua da lei per chiederle un piacere. Deve sapere che ho ammazzato uno che chiamano Tredicino, e devo fargli la cassa da morto, ma per farla mi mancano le assi. Son venuto da lei a vedere se mi può dare delle assi.
Disse il mago:
– Bravo! hai fatto proprio bene ad ammazzarlo, le assi te le do subito. Vieni, vieni! Ti aiuterò anch’io a farla, la cassa, per rinchiuderci quel brutto birbante. Dai, vieni ti aiuto anch'io a farla, la cassa per metterci dentro quel birbantone. Dai!
Gli diede delle assi; e Tredicino si mise a lavorare per fare la cassa. E intanto il mago stava sempre lì a guardarlo. Fece tutta la cassa, che mancava solo di chiuderla, e quando ebbe fatto:
– Ora non so più come andare avanti, perché non ho la misura per vedere se può andar bene. Mi pare che Tredicino sia grande come lei. Provi un po’ ad andarci dentro lei, che così vedo se va bene, perché è grande come lei. Se va bene a lei, andrà bene anche al Tredesìn.
– Bene, aspetta, che ora mi ci metto subito dentro. Guarda, guarda se va bene.
Appena fu dentro, Tredicino prese il coperchio e in un batter d’occhio, tic tac, l’aveva già inchiodato alla cassa. Però in questa cassa aveva fatto dei buchi in modo che il mago potesse respirare, perché al re glielo doveva consegnare vivo. Là vicino c’erano dei suoi amici per aiutarlo a portare la cassa, erano là ad aspettare e la portarono alla corte del re. La consegnarono al re; e il re fu molto felice quando vide che erano riusciti a consegnargli il mago vivo e vegeto. Gli regalò una grandissima somma, che gli bastò per fare il signore per tutto il resto della sua vita.





___________________________________________

RIFERIMENTI




Testo

Vittorio Imbriani, La Novellaja fiorentina. Fiabe e novelline stenografate in Firenze dal dettato popolare da Vittorio Imbriani. Ristampa  accresciuta di molte novelle inedite di numerosi riscontri e di note, nelle quali è accolta integralmente La Novellaja milanese dello stesso raccoglitore. Livorno: Tipi di F. Vigo 1877. Ristampa anastatica con prefazione di Marcello Vannucci; Palermo: Edikronos 1981. Pp. 340–347.

Versione italiana © Adalinda Gasparini 2010.

___________________________________________
LINGUA http://it.wikipedia.org/wiki/Lingua_lombarda

___________________________________________

IMMAGINE Gustave Doré, Pollicino; Les Contes de Perrault. Dessins par Gustave Doré. Preface par P.-I. Stahl. Paris: J. Hetzel Libraire-éditeur 1867.
Fonte: http://pedagogie.ac-amiens.fr/lettres/lycee/perrault/gravures.htm; da: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b2200191h/f2.item; consultati il 24 ottobre 2011.


___________________________________________
NOTE











PSICOMAPPA DI TREDICINO
TEMA
M

ATTANTE SOGGETTO
M

MOTIVI
ARCHÈ PADRE
MADRE

ASIMMETRICI
PERSECUZIONE
DA
A

DONO
DA
A

AMBIVALENZA
DA
A

SIMMETRICI
PROVA O RICERCA ESIGENTE
AGENTE

SCAMBIO
FRA

TÈLOS






Ultima revisione: 7 gennaio 2012