Ona volta gh’era on
pover–òmm. El gh’aveva trèdes fiœu, e el saveva minga
come fa per dagh de mangià. On dì, el ghe dis a sti
fiœu: – Andèm in campagna, in d’on quaj sit, a vedè, se podem trovà quajghedun de podè damm on poo de pàn, on quajcoss de podè mangià. Reussissen a vess in d’ona campagna: là, gh’ è on sit cont ona córt, e van denter. Gh’ e là ona donna; e el Tredesìn el ghe dis, se la gh’ aveva de dagh quajcoss, ch’ el gh’ aveva tredes fiœu. E lee la ghe dis: – Pover–òmm, adess, me rincress, poss dav nient, perchè bisogna, che ve sconda; perché, se ven a cà el me marì, che l’ è el mago, l’ è bon de mèttes adrée a mangià i voster fiœu. Donca, prima besogna, che ve metta in cantinna; e che daga de mangià a lu. E pœu dopo gh’ el diròo, che ve faròo vegnì de sora e ghe daroo de mangià anca ai voster fiœu. |
C’era una volta un
pover’uomo. Aveva tredici figlioli, e non sapeva come
fare a dargli da mangiare. Un giorno disse ai suoi
bambini: – Andiamo in campagna, da qualche parte, a vedere se si può trovare qualcuno che mi possa dare un po’ di pane o qualche altra cosa da mangiare. Capitarono in una campagna dove videro una casa con una corte, ed entrarono. C'era una donna, e Tredicino le chiese se aveva qualcosa da dargli, che lui aveva tredici bambini. E lei gli rispose: – Pover’uomo, mi rincresce, ma ora non posso darvi nulla, perché bisogna che vi nasconda, perché se torna a casa mio marito, che è il mago, potrebbe mettersi a mangiare i vostri bambini. E allora, prima bisogna che vi metta in cantina, e che gli dia da mangiare. Poi dopo glielo dirò, e allora vi farò venire su e darò da mangiare anche ai vostri figli. |
Difatti,
el mago, el ven a cà. El ven a cà e el dis: - Truss trusc, odor de cristianusc. - Tœu el mangià, perchè chi gh’ è nissun de mangià. Quand l’ ha avùu ben mangiàa, lèe la ghe dis allora: - Sì caro ti; hoo scondùu in cantinna on pover–òmm con trèdes fiœu. Te vedet, di fiœu ghe n’ emm anca nun. Sicchè, te vedet, donca, besogna dagh de mangià a quij pover fiœu lì. S’ciao, je fa vegnì de sora, e ghe dan da mangià a sti fiœu. E lu, el dis: - Ben, adess, metti a dormì tucc. E mettegh in còo, ai noster de nun, la barretta bianca; e ai só de lu, ona scuffia rossa. E s’ciao, vann à dormì. Lu, el Tredesein, el lassa indormentà tutti i fiœu; e pœu adasi adasi el va, el ghe tira via la scuffia di so fiœu e ghe l’ ha missa in testa a i fiœu del mago; e quella, che gh’aveva i fiœu del mago, ghe l’ha missa in testa a i so de lu. |
Ecco
che il mago tornò a casa. Tornò a casa e disse: – Ucci ucci, sento odor di cristianucci. – Siediti qui a mangiare, perché qui non c’è nessuno da mangiare! Dopo che ebbe ben mangiato, lei gli disse: – Sì caro mio, ho proprio nascosto in cantina un pover’uomo con tredici figli. Guarda che anche noi abbiamo dei figli. E allora, vedi bene che si deve dar da mangiare anche quei poveri bambini. Detto fatto, li fecero venire su, e diedero da mangiare a questi bambini. E lui disse: – Bene, adesso mettili tutti a letto. E mettigli in testa, ai nostri la berretta bianca e ai suoi una cuffia rossa. E così andarono a letto. Lui, Tredicino, aspettò che tutti i bambini si addormentassero, e poi piano piano andò, levò la cuffia dei suoi figli e la mise in capo ai bambini del mago; e quella che avevano i figli del mago la mise in capo ai suoi. |
E lu, el mago, la mattinna el se
desseda, el leva sû, el va, el ciappa tutt quij della scuffia
rossa e je mazza tucc e pœu via al va. E
allora el Tredesìn, che stava lì a guardà, che lu, el
se l’è immaginàa, che ghe stava denter quajcoss, che
lu (el mago) el voreva fa quel tradiment, el ciappa i
sò fiœu, je fa vestì e pœu via el scappa. La mièe del
mago, la va per fa levà su i so fiœu, la je trœuva,
ch’ eren tutti mazzàa.
Ven a cà el mago; la ghe dis: - Cosse t’ hé fàa, ti? T’ hé mazzàa tutti i noster fiœu. Allora el mago el dis: - Ah quel balòss de quel Tredesìn! L’ha capíi, che mi voreva mazzàgh i fiœu! E lu, l’ha scambiàa i scuffi e mi ho mazzàa i mè. |
E
così il mago la mattina si svegliò, si alzò, prese i
bambini con la cuffia rossa e li ammazzò
tutti, e poi se ne andò. E allora Tredicino,
che era rimasto sveglio perché lui se l’era immaginato
che ci fosse sotto qualcosa, che il mago lo volesse
tradire, prese i suoi figli, li fece vestire e
scapparono via di corsa. Quando la moglie del mago andò
a svegliare i suoi figli, li trovò tutti morti. Tornò a casa il mago e lei gli disse: – Ma che hai fatto tu? Hai ammazzato tutti i nostri bambini! Allora il mago disse: – Quel birbante di un Tredicino! Aveva capito che volevo ammazzargli i figlioli! E allora ha scambiato le cuffie e io ho ammazzato i miei. |
S’ ciao, el Tredesìn, el va, el saveva
minga come podè fa per viv con tutti sti fiœu. Ven, che
on servitor del Re l’ha sentùu sta robba, che era
success de sto Tredesìn; e lu ghe le conta al Re, per
vedè s’el podeva dagh quaijcossa a sto pover–òmm, ch’ el
podeva minga mantegnì i sò fiœu. E lu, el Re, el dìs: - Sent, digh inscì: se l’è bon de andà là del mago a robà quel pappagall, ch’el gh’ha lu, che mi ghe darò ona gran sòmma. E lu, el Tredesìn, el dis: - Ma com’ hoo de falla mì? Basta, provaròo d’ andà là, quand el gh’è minga in càsa lu, che forsi con soa mièe poderoo robaghel. Difatti, el va; la gh’era, lee. L’ eva lì cont in man el pappagal per portaghel via, quand càpita el mago. El mago, el ghe dis: - Ah, te set chì adess? Te ne m’ hé faa già vœunna; adess te see chì per famm quella di dò. El l’ ha ligàa, e pœu el dis a la soa mièe: - Guarda chì, adess andaròo a tœu l’ acqua rasa, che vœuj dagh el fœugh. Ti intrettant ciappa sto bel legn chì, e la folc; e s’ cèppa sto legn. Che inscì, quand vegni a cà. metti su quij legn lì e l’ acqua rasa e el brusi. Lee, sta povera donna, la ghe dava per s’ceppà sto egn, ma la stentava a s'cepall, perchè l’era tant dur. El Tredesìn, allora, el ghe dis: - Povera donna, deslighem on moment e tel s’ ceppi mì; e s’ ciao! dopo, te tornet a ligamm, e inscì el tò marì el ven a ca e el trœuva bell’e s’ceppàa la legna. Lee, le disliga; e lu, appena desligàa, corr, va a tœu el pappagall e via el scappa. Ven a casa el mago per dagh el fœugh, el trœuva, che gh’è pu nè el Tredesìn, nè pappagall. Allora, el se mett a batt la mièe, perché l’ha desligàa e l’ha lassàa andà via; e el fa ona baruffa del diavol. |
E intanto Tredicino camminava e
camminava, senza sapere come fare a vivere con tutti
questi bambini. Capitò che un servitore del re aveva
sentito di quel che era successo al Tredicino, e lo
raccontò al re, per vedere se poteva dargli qualcosa a
questo pover’uomo, che non sapeva come fare a mantenere
i suoi figli . E lui, il re, gli disse: – Senti cosa gli devi dire: se gli riesce di andare dal mago a rubargli quel suo pappagallo, io gli darò una bella somma. Tredicino disse: – Ma come posso farcela? Basta, proverò ad andarci quando lui non è in casa, che forse con sua moglie da sola riuscirò a rubarlo. E così andò, e c'era la moglie, aveva in mano il pappagallo per portarglielo via, quando arrivò il mago. Il mago gli disse: – Ah! Tu sei qui? Me ne hai già fatta una, e ora sei tornato a farmi la seconda. Lo legò, e poi disse alla moglie: – Sta’ ben attenta, ora vado a prendere l’acqua ragia, perché gli voglio dar fuoco. Intanto tu prendi questo ceppo e l’ascia e spezzalo. Perché così quando torno a casa metto su quel ceppo e l’acqua ragia e lo brucio. Lei, povera donna, dava colpi sul ceppo, ma non ce la faceva a spezzarlo, perché era duro duro. Allora Tredicino le disse: – Povera donna, slegami un momento che te lo spezzo io, e via! Poi mi legherai un'altra volta, così quando tuo marito torna trova la legna bell’e tagliata. Lei lo slegò e lui, appena fu sciolto, andò a prendere il pappagallo e scappò. Tornò il mago e non trovò più né Tredicino né il pappagallo. Allora cominciò a picchiare la moglie, perché l’aveva slegato e l’aveva fatto scappare, e fece una baruffa del diavolo. |
Intrattant, lu, el Tredesìn, el va a
portagh el sò pappagall al Re. El Re, el ghe dà on gran
bell regal, che l’era content comè. El dis: - Adess, te devet famen on alter. Mi desideri, che te vaghet là a robagh quella coverta, che lu el gh’ha in sul lett, che l’è tutta pienna de campanitt. - Cara lu, com’hoo de fà mì, a andà a tœu ona coverta, tutta pienna de campanitt? - E pur, te devet fa el possibel de andalla a tœu. Tredesìn, el va. El va là intrettant, che soa mièe (del Mago) l’era de bass a fa i sò robb; e lu, el va de sora adasi adasi cont del bombas; e l’è stàa là a imbottì tutt sti campanitt per non fà, che sonassen; e pœu el s’è scondùu. A la sira, el mago, el va in lett; lu, el Tredesìn, el le lassa indormentà ben ben; e pœu el comincia a poch a poch a tirà in giò, a tirà in giò. Lu, el mago, el se desseda; el dis: - Cosso l’è inscì, che sent la coverta a tirà giò? E lu, el Tredesìn, el fa: - Gnau, gnau! - el fa mostra de vess on gatt. El le lassa indormentà ben ben e pœu a poch a poch l’è reussì a tiraghela giò. E pœu via l’è andàa con la soa coverta. El mago, la mattinna, el cerca la coverta e la trœuva no, el la trœuva in nissun sit: - Ah, quel balòss de quel Tredesìn, ch’el m’ha fàa quella di trè. S’el me po reussì a vegnì in man... domà, che poda reussì a aveghel in di man, mi già el mazzi, perchè el me n’ha faa tropp. |
Intanto Tredicino andò a portare al re
il pappagallo del mago. Il re tutto contento gli fece un
bel regalo, e gli disse: – Adesso mi devi fare un’altra cosa. Io desidero che tu vada a rubargli la coperta che ha sul letto, quella coperta che è tutta piena di campanelli. – Caro il mio re, ma come posso fare per prendergli una coperta tutta piena di campanelli? – Devi riuscire a prenderla in tutti i modi. Tredicino partì. Arrivò mentre la moglie del mago era di sotto a fare le sue faccende, e lui andò di sopra con della bambagia e si mise a riempire tutti quei campanelli perché non suonassero, poi quando ebbe finito si nascose. La sera il mago andò a letto, e Tredicino aspettò che si fosse addormentato ben bene, poi cominciò a tirarla giù, e piano piano la tirava giù. Si svegliò il mago e disse: – Chi c’è qui, che mi sento tirare la coperta? E Tredicino: – Miao, miao! – fece finta di essere un gatto. Lasciò che si addormentasse ben bene, e poi un po' per volta riuscì a tirargli giù la coperta. E poi se ne andò via con la coperta. Il Mago la mattina cercò la coperta ma cerca cerca non la trovò da nessuna parte: – Ah, quel birbante del Tredicino, che me l’ha fatta per la terza volta! Ma se mi capita fra le mani... se un giorno riesco ad averlo fra le mani, io lo ammazzo, perché me ne ha fatte troppe. |
Lu, el Tredesìn, el va dal
Re. El Re, el ghe dis:
- Bravo, ma te see
propi bravo, te ghe see reussì. Adess te do ona
gran somma, che pœu ti staree ben. Adess te
devet famen on’altra: allora te set on sciòr.
T’hê de femen on’altra, e allore te devantet on
sciòr. Te devet fà in manera, ed consegnamm a mi
el mago.
- Com'hoo mai de fà? Ch’ el mago adess, s’ el me ciappa, el me mazza! Basta, faroo de tutt, per fagh anca questa. El pensa, el se vestiss tutt divers de quell del sò sòlit, el mett ona barba finta e pœu el va là. El ghe dis a soa mièe: - Voj! gh’ è minga in cà el voster marì? - Sì, ch’ el gh’ è; adess vòo a ciamall subet. E el Tredesìn, el ghe dis: - Mi sont vegnùu chì de lù, perchè gh’ hoo bisogn on piasè. L’ha de savé, che mi hoo mazzàa vun, che ghe disen el Tredesìn, e hoo de fagh la cassa e gh’hòo minga de ass de faghela. Sont vegnùu de lu a vedè, s’ el vœur minga damm di ass. El mago, el dis: - Bravo, t’hè fàa ben de mazzall: te doo subet i ass. Ven chì, ven chì! Te juttaròo anca mi a falla, la cassa, per mett denter quel birbòn. Va là!... El ghe da di ass; e lu, el s’ è miss adree, el Tredesìn, a fa la cassa. E lu, el mago, l’è semper stàa lí a guardargh adoss. L’ha preparada in manera de vess pront a podella sarà. Quand l’ha finida: - Adess mo sont infesciàa, perchè sòo minga la grandezza, per vedè se l’ andarà ben. Me par, ch’el sia grand compagn de lu, el Tredesìn. Ch’ el prœuva on poo a andà denter lu, che inscì vedaroo, perché l’è grand come lu. Se la ghe va be a lu, l’andarà ben anca al Tredesìn. - Ben, spetta, adess vòo denter subet. Guarda, guarda, se la va ben. Quand l’ è stàa denter, el Tredesìn, el mett su el coverc, e tich tach in d’on moment l’è stàa piccada giò la cassa. Però, el gh’ aveva faa di bus in de la cassa per podè fiadà, perchè lu l’aveva de consegnall viv al Re. El gh’ aveva visin di sò amis, per jutall a portà sta cassa. Lór hin stàa là pront; e hin andàa e l’han portada là a la cort del Re. Ghe l’han consegnada al Re: e el Re l’è stàa tutt content a vedè, che l’è reussìi a consegnagh el mago bell e viv. El gh’ ha daa ona gran somma, che l’è stada assèe de fa el scior per tutt el temp de la soa vita. |
Tredicino andò dal re. Il re
gli disse:
– Bravo! sei proprio bravo, ci sei
riuscito! Voglio darti una bella somma, che puoi
starci bene. Ma ora devi farmi un’altra cosa, e
poi farò di te un vero signore. Devi farmene
un’altra: e poi sarai proprio un signore. Tu devi
trovare il modo di consegnarmi il mago.
– Sì, che
c’è: vado subito a chiamarlo. – Ma come posso fare? Se il mago ora mi acchiappa, mi ammazza! Basta, farò di tutto, per farvi anche questa. Pensa e ripensa, si vestì tutto diverso dal solito, si mise una barba finta e poi andò. Disse alla moglie del Mago: – Dite voi, vostro marito è in casa? E Tredicino gli disse: – Son venuto qua da voi per chiedervi un
piacere. Dovete sapere che ho ammazzato uno
chiamato Tredicino, e devo fargli la cassa da
morto, ma non ho le assi. Son venuto da voi a
vedere se mi può dare delle assi.
– Bene,
aspetta, che mi ci metto subito dentro. Guarda,
guarda se va bene. Disse il mago: – Bravo! hai fatto proprio bene ad ammazzarlo: ti do subito le assi. Vieni, vieni qui! Ti aiuterò anch’io a farla, la cassa, per metterci dentro quel birbante. Dai! Gli diede delle assi; e Tredicino si mise a fare la cassa. E il mago stava sempre lì a guardarlo. La preparò che era pronta per esser chiusa, e quando l'ebbe finita: – Ora non posso andare avanti, perché non ho la misura per vedere se va bene. Mi pare che Tredicino sia grande come voi. Provate un po’ ad andarci dentro voi, che così vedo se va bene, perché è grande come voi. Se va bene a voi, va bene anche al Tredicino. Appena fu dentro, Tredicino prese il
coperchio e ticchete e tac in un batter d’occhio
era inchiodato nella cassa. Però in questa cassa
aveva fatto dei buchi perché potesse respirare,
perché doveva consegnarlo vivo al re. Là vicino
c'erano dei suoi amici ad aiutarlo a portare la
cassa. Erano pronti, e sono partiti e l'hanno
portata alla corte del re. Gliela consegnarono al
re: e il re fu tutto contento vedendo che era
riuscito a consegnargli il mago vivo e vegeto.
Gli
regalò una grandissima somma, che gli bastò per fare
il signore per tutto il resto della sua vita. |
___________________________________________ | |
TESTO |
Vittorio Imbriani, La Novellaja
fiorentina. Fiabe e novelline
stenografate in Firenze dal dettato popolare
da Vittorio Imbriani. Ristampa
accresciuta di molte novelle inedite di
numerosi riscontri e di note, nelle quali è
accolta integralmente La Novellaja
milanese dello stesso raccoglitore.
Livorno: Tipi di F. Vigo 1877. Ristampa
anastatica con prefazione di Marcello
Vannucci; Palermo: Edikronos 1981. Pp.
340–347. |
___________________________________________ | |
TRADUZIONE | © Adalinda Gasparini 2010. |
___________________________________________ |
|
IMMAGINE | Gustave Doré, Pollicino; Les Contes de Perrault.
Dessins par Gustave Doré. Preface par P.-I. Stahl.
Paris: J. Hetzel Libraire-éditeur 1867. Fonte: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b2200191h/f2.item; consultati il 26/09/18.. |